dimarts

L'esforç



L’esforç és necessari i bo per als infants perquè cada situació conflictiva és una possibilitat per aprendre, créixer personalment i fer-se’n responsables. Tenen el dret de sentir-se responsables dels seus actes i decisions i han de poder equivocar-se per aprendre que res ni ningú és perfecte ni idíl•lic. L’esforç és una possibilitat per aprendre a ser tenaç i persistent quan una cosa no surt com es tenia prevista i de forma ràpida. Amb l’esforç els infants augmenten la seva autoestima en comprovar que tenen la capacitat per resoldre els seus propis problemes i dificultats i sentir-se satisfets en aconseguir-ho.
La sobreprotecció i la manca d’esforç fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions.
Els pares i mares són persones generoses que engendren fills des de l’amor i volen el millor per a ells. Els sembla que facilitar-los totes les situacions que viuen sense contradir-los i enfadar-se, i potser, saltant alguns límits definits, aconseguiran el millor per a ells i és una equivocació. Cal acompanyar els infants des de l’amor però deixant-los espais per experimentar, afrontar, tenir reptes i també a equivocar-se. Espais per sentir el goig de ser una persona autònoma, capaç d’aconseguir reptes amb el seu propi esforç i ser una persona feliç.Diu Elsa Punset:”Desde niños deberíamos disciplinar la concentración, el esfuerzo: la disciplina te ayuda a buscar lo que te gusta, a exigírtelo…, a buscarte tu propia felicidad

L’ESFORÇ NECESSARI

FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS
Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. eN Robert i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.
Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.
- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments - va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.
L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.
Els viatgers no podien creure el que veien.
- Seriosament sents enveja de la resta?
- És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!
Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.
Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.
I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.